RESSENYES: UN SEGLE BREU, AL MACBA
«Recorregut per l'art modern i contmeporani del s.XX des de 1929 fins l'actualitat.»
"Un segle breu" és una exposició permanent del Museu d'Art Contempornai de Barcelona, comissariada per l'equip curatorial del MACBA. La mostra proposa un recorregut cronològic per la Col·lecció MACBA des de 1929 fins a l’actualitat, amb artistes com Leonor Antunes, Jean-Michel Basquiat, Sture Johannesson, Joan Miró, Jo Spence, Nancy Spero, Zush, o Àngels Ribé, entre molts d'altres.
Les obres estan ordenades per sales, on cada sala és una temàtica. L'exposició "Un Segle Breu" comença amb l'Exposició Universal que va tenir lloc a Barcelona el 1929 i que va significar un punt d'inflexió per a la ciutat i es noten, en les obres exposades, el pes de la crisi del moment però també els aires d'utopia que s'hi respirava.
A la següent sala s'hi troba una temàtica sobre la guerra, la resistècia, l'agonia, el feixisme, el moviment revolucionari barceloní i una bona mostra de l'art com a resposta en forma de cartells que porten uns missatges que ara mateix dolorosament ens ressonen.
Tott seguit, a la sala tres s'hi planteja com es crea després d'un període de violència i el s'hi troben són formes d'abstracció. Electricitat, minimalisme, geometria, existencialisme.
Després arriba la sala cinc, on hi ha cartells impresos en impremtes preses per estudiants en el que va ser una revolució de veritat, del moment en què el maig del 68 s'estén a tot el món.
La sala sis, centrada en la dècada dels setanta, ens parla d'un fenomen que ens sonarà: la gentrificació, els moviments urbans de grups socials i l'especulació immobiliària.
Les sales set i vuit estan dedicades al feminisme, fan una crítica del masclisme i a la manera com s'ha cosificat (es cosifiquen) les dones per al delit de l'heteropatriarcat. Una imatge que ho diu tot: una dona és a punt de ser aspirada per un electrodomèstic que en teoria "l'ha d'ajudar" a netejar.
Els anys vuitanta de la sala nou ens parlen d'activisme, de colors fluorescents, de la lacra de la SIDA.
Després, a la desena sala, els anys noranta apareixen amb imatges monocromàtiques, de l'absència, ... Hi ha un banquet d'Eglésia buit amb les marques dels genolls, també hi ha rostres de persones mortes, retrats trets d'esqueles de diari...
Finalment, la última sala mostra els anys 2000. Fa una reivindicació dels efectes humans en el planeta i en la vida dels altres, de la globalització basada en el capital...
Tota l'exposició en general, segueix un fil argumental sobre com entenem l'art. Com un oracle que ens fa prediccions i ens fa reflexionar, per al final veure que la història es repeteix,
Personalment, m'ha agradat molt un mural que hi havia a la sala de feminismes, amb tot de requadres de colors i textos molt interessants. També m'ha critat l'atenció la reflexió que he fet de l'exposició i el fet que tantes idees puguin ser representades de tantíssimes maneres.
.jpg)
RESSENYES: EN CAIGUDA LLIURE, AL CAIXAFORUM
«En caiguda lliure, col·lecció "La Caixa", convocatòria de comissariat»
En caiguda lliure és una exposició d'art contemporani al Caixaforum. És temporal, visitable del 10 d'octubre de 2019 al 9 de febrer de 2020. El comissari és João Laia, el dissenyador gràfic Alex Giferu, el dissenyador de muntatge Pep Canaleta, i és una producció de "La caixa", organitzada amb la col·laboració del MACBA.
Hi podem veure un recull d'obres que va fer el comissari João Laia després d'haver guanyat el concurs de comissariar una exposició amb les obres contemporànies del museu del magatzem.
El títol s'utilitza com una metàfora de l'entron actual en què vivim, una transformació accelerada. El conjunt conté obres de diferents contextos temporals, geogràfics i simbòlics , des d'obres del 1969 fins a l'actualitat. "En caiguda lliure" s'aproxima al context actual amb dinàmiques de diversos moviments socials. Així doncs, l'exposició utilitza el terreny de l'art com un fòrum en què es proposendiferents maneres de llegir el món, amb la seva pertinença a un camp social en constant evolució immers en el present.
Les obres no tenen un ordre concret, sinó que el que ha triat el comissari. Cada obra pertany a un artista diferent i potser a una temàtica diferent, però entre elles estan totes relacionades. El comissari juga amb donar un doble sentit a la interpretació que faríem de cadascuna; el que tenia originalment i el que li afegeix ell.
Les temàtiques anaven sobretot centrades en problemes socials com els rols de gènere, el racisme, la contaminació, els mitjans de comunicaicó, el capitalisme...
Els artistes són Àngles Ribé, Dara Birnbaum i Dan Graham, Runa Islam, Rosemarie Trockel, Andreas Gursky, Iman Issa, The otolith group, Georg Baselitz, June Crespo, Prdro Barateiro i Eduard Escoffet.
La sala d'exposició era força petita, doncs resulta que pel que fa a les obres d'art contemporani, tot i tenir-ne un magatzem ple, no se'n fan gaires exposicions, o almenys no que siguin grans o importants. En aquest cas, al Caixaforum hi ha aquesta sala reservada per les obres contemporànies, encara que se n'hi eposin poques.
Personalment, l'exposició no m'ha sorprèn ni m'ha creat cap sensació diferent o pròpia. M'ha sembla un recull d'obres i prou. Sí que és cert que cada obra tenia el seu significat, i la veritat és que n'hi ha algunes que m'han semblat molt interessants, però el conjunt en general m'ha semblat pobre.
RESSENYES: ÒPERA, AL CAIXAFORUM
«Òpera. Passió, poder i política»
"Òpera. Passió, poder i política" és una exposició temporal que es localitza al Caixaforum de Barcelona. És temporal i per tant, es pot visitar del 19 de setembre de 2019 al 26 de gener de 2020. Al llarg de l'esposició es poden veure vuit representacions dels teatres orincipals d'Europa que ens fan entendre el context històric de cadascuna i la relació que té amb la ciutat correpsonent.
L'estructura de l'exposició consisteix en la immersió en vuit òperes diferents, ordenades cronològicament, i originàries de diferents localitats. Doncs l'òpera combina totes les disciplines d el'art i crea un llenguatge universal que és capaç de definir les ciutats des d'un punt de vista emocional, polític, social i econòmic.
La visita es fa amb uns auriculars que permeten anar sentint les diferents òperes a mida que l'espectador va passant per les diferents sales.
La primera és "L'incoronazione di Poppea", una obra que data del 1642 a Venècia, del compositor Claudio Monteverdi (167-1643). Tot i que les primeres òperes van ser entreteniments cortesans per a un públic selecte, a Venècia s'hi acollia un gran nombre de teatres privats en mans d'aristòcrates rics. Les famílies emprenedores van començar a consolidar la seva posició privilegiada, obrint les representacions al públic i venent entrades durant carnaval.
A mitjan segle XVII, Venècia era una ciutat en declivi després d’haver patit epidèmies de pesta i perdre l’hegemonia del comerç mediterrani. En el vessant cultural, però, es mantenia independent i cosmopolita. Durant la temporada de carnaval, en què se celebraven la decadència, la música i el teatre, els venecians buscaven la manera d’atraure forasters i artistes a la ciutat. El nou espectacle de l’òpera va sortir ben aviat dels cercles elitistes per passar a integrar l’oferta del carnaval. L’incoronazione di Poppea, amb el seu relat polític i escandalós, va ser la primera òpera pública i va consagrar el nou gènere com a entreteniment popular que aplegava narrativa, posada en escena, cantants i música. També va ser la primera en evocar un fet hitòric real en comptes d'n tema mitològic o religiós. Es basa en els fets que van succeir durant el govern de l'emperador Neró (entre el 54-68 d.C.), i reflecteix l'estil de vida decadent de Venècia del moment.
La segona obra que veiem és "Le nozze di Figaro", del Wolfgang Amadeus Mozart, datada del 1786 a Viena. En aquell moment, Viena era el focus principal de la música i l'òpera europees de l'època, i també era la ciutat de la il·lustració, un centre de debat intel·lectual que atreia milers de viatgers i en què florien les noves tendències. Va atraure milers de viatgers i va constituir un centre de discussions intel·lectuals. En el context històric, governava JOsep II, en l'Imperi d'Hasburg, i és recordat com el Rei Musical ja que va participar en la gestió de l'òpera de Viena, a més de promoure la llibertat d'expressió i la movilitat social. En aquesta ciutat, Mozart va veure el lloc perfecte per alimentar la seva creaivitat.
Mozart va quedar fascinat per la llibertat creativa que oferia la capital de l’Imperi Habsburg i va reflectir algunes de les idees il·lustrades a Le nozze di Figaro. Aquesta va ser la primera òpera a presentar personatges de diverses classes socials, que els espectadors podien reconèixer fàcilment. Sota la seva comicitat, reivindicava la igualtat social i atorgava un paper central als criats, que fins llavors havien estat relegats a personatges absurds.
Tot seguit vam veure "Tannhäuser", de Richard Wagner, a París, 1861. París era una capital internacional de la cultura que atreia molts artistes, músics i industrials. La dècada de 1860 va ser testimoni de canvis artístics extrems a París, on van anar creixent les tensions entre els conservadors i els radicals. Els artistes progressistes lluitaven per alliberar-se dels gustos burgesos consolidats. Però amb el creixement industrial i demogràfic de la població, l'emperador Napoleó III i el baró Hussamnn van plantjar una modernització dràstica de la ciutat. Així doncs, al cor de París s'hi alçaria el teatre líric, com a símbol del poder imperial i reflext de la importància d'aquesta disciplina artística. La vida artística parisenca reflectia el desig de progrés, però també una resistència al canvi per part dels qui s’aferraven als gustos burgesos. A mida que el paisatge anava canviant, també ho feien les tendències culturals. Algunes tradicions establertes van haver de fer cara a les propostes artístiques i musicals més innovadores. L’estrena de Tannhäuser, adaptada especialment per a París, va causar una gran polèmica entre els amants de l’òpera tradicional, que van escridassar Richard Wagner; d’altres, en canvi, van valorar el concepte wagnerià d’art total: la plena integració de teatre, dansa i espectacle.
La quarta òpera era "Salome", de Richars Strauss, Dresden 1905. Dresden era una metròpoli cultural pròspera i la seva economia anava relacionada amb les noves indústries. Aquesta ciutat també va ser un focus artístic amb nombrosos teatres. L'actitud envers les dones començava a canviar gràcies al desenvolupament del feminisme i emancipació de les dones i a les noves idees en el camp de la psicologia. El grup expressionista almeny Die Brücke va néixer en aquesta ciutat i es va inspirar en aquesta nova visió i va representar la figura femenina amb una atrevimen ti una forta càrrega sexual.
l teatre líric de Dresden, el Semperoper, va esdevenir una plataforma per a la nova fornada de compositors radicals, i el 1905 Richard Strauss va estrena-hi l’òpera psicosexual Salome. Aquesta polèmica obra i la seva provocativa antiheroïna ja havien estat rebutjades a Berlín i censurades a Viena, però Dresden, una ciutat amb visió de futur, les va acollir de bon grat.
La següent obra va ser "Rinaldo", de Georg Friederich Händel, a Londres, el 1711. El regnat d’Anna Estuard va ser un període de puixança i estabilitat per a Anglaterra, en el qual Londres es posicionà com a capital internacional del comerç. El teatre líric (en especial, les òperes a la italiana) ja gaudia d’una enorme popularitat a tot Europa quan el jove Händel va rebre l’encàrrec de compondre la primera òpera que es cantaria en italià a Londres. Rinaldo va comptar amb la interpretació de castrats i altres cantants estrella, i els magnífics decorats i els efectes especials també van contribuir al gran èxit de públic. Tot i així, no van evitar les crítiques d’aquells que veien aquest gènere forà com una amenaça per al teatre britànic tradicional.
Tot seguit va veure "Nabucco", de Giuseppe Verdi (1813-1901), a Milà, 1842. A mitjan segle xix, una gran part del nord d’Itàlia, Milà inclosa, es trobava sota el domini austríac. La ciutat era un focus d’ideals de rebel·lia i agitació i La Scala era el cor de la societat cultural i política milanesa. En aquest context, Giuseppe Verdi va rebre l’encàrrec de compondre una òpera inspirada en el relat bíblic de Nabucodonosor, marcat per temes com la política, la religió, la identitat nacional i la guerra, molt afins al procés d’unificació italià. L’obra i el seu cèlebre cor «Va, pensiero» van calar en el públic i Nabucco va ser un èxit sense precedents que va convertir Verdi en un símbol nacional.
Acostant-nos més cap a l'actualitat, després vam veure "pepita Jiménez", de 1896 a Barcelona, Isaac Albéniz. La puixança econòmica liderada per la burgesia i la celebració de l’Exposició Universal de 1888 van impulsar la transformació i el posicionament internacional de la Barcelona del final de segle. Artistes i arquitectes van intervenir en l’espai públic, transcendint les fronteres amb naturalitat per aportar a la ciutat un caràcter nou. En el terreny musical, Isaac Albéniz és el paradigma d’artista cosmopolita, reconegut tant a Londres com a París i pioner de la modernització de la lírica a la seva terra. Sense renunciar a l’ambientació espanyola, l’òpera Pepita Jiménez, estrenada al Gran Teatre del Liceu, és un reflex de l’estètica renovadora del Modernisme.
I finalemnt "Lady Macbeth del districte de Mtsensk" de Dmitri Xostakóvitx, Leningrad, 1934.
Arran de les revoltes bolxevics, que exigien un trencament total amb l’ordre anterior, la ciutat de Sant Petersburg va adoptar el nom de Leningrad. Els seus artistes i músics van cercar una estètica que transmetés la nova ideologia política de la Rússia soviètica, lluny de les tradicions de l’Europa occidental. Stalin, conscient que l’òpera era un mitjà poderós per arribar a les masses, va estar molt atent a les produccions que se’n feien, i Lady Macbeth del districte de Mtsensk no va escapar del seu control. Tot i fer servir un llenguatge experimental, el jove Xostakóvitx va patir tot el pes de la censura, a causa de la seva visió crítica de la societat i de la figura de la mestressa de casa adúltera i assassina.
Personalment, l'exposició em va agradar molt. Bàsicament perquè el món de l'òpera és un món que em fascina i poder anar sentint les diferents peces i anar-les reconeixent em va emocionar.
Enllaç als àudios:
RESSENYES: MUSEU DEL DISSENY DuH, VÍCTOR PAPANEK
«Víctor papanek: La política del disseny»
El passat dimecres 8 de gener de 202 vam anar al Museu del Disseny de Barcelona, del DHUB, on vam veure, entre d'altres, una exposició de Víctor Papanek, anomenada "Víctor Papanek: la política del disseny", la qual està exposada del 30 d'octubre de 2019 al 2 de febrer de 2020, comissariada per Alison Clarke (Victor J. Papanek Foundation, University of Applied Arts Vienna), Amelie Klein (Vitra Design Museum).
En l'exposició hi havia un conjunt d'obres relacionades amb la inclusió i la justícia social, per tant, l'autor ocupa una nova manera de comprendre el disseny.
Es dividia en quatre seccions que mostraven el seu pensament, la seva biografia, alguns llibres i documents, i seguidament, d'una manera més profunda, s'hi exposaven els temes principals de la seva obra, que són la crítica cap al consumisme, les minories socials, les necessitats del tercer món, l'ecologia, l'ecosostenibilitat, etc. Així doncs, la vida i obra de Papanek mostren la seva evolució en el món del disseny i de l'educació.
De fet, al llarg de l'exposició no només hi havia obres de l'autor sinó que també dels seus estudiants i col·laboradors.
A mida que anavem veient algunes de le seves obres, també podiem anar aprenent sobre el context històric d'aquestes, el segle XX. Papanek, després que els nazis ocupéssin Alemanya, se'nn va anar a Viena, i el 1939 va marxar a Nova York. Va estudiar-hi disseny i arquitectura. la seva obra, amb el temps es va anar tornant política i va publicar diversos llibres, com "Design for the world", considerat una obra pionera en el discurs del disseny i el va fer famós ràpidament. En aques llibre explicava que ll concebi le disseny com un sistema, més que no pas com objectes individuals.
L'autor, tot i haver-se fet famós en el seu moment, amb el temps va anar perdent importància i cada cop se'n parlava menys. Ara per sort, se'n pot tornar a parlar.
El que vaig veure amb aquesta visita és que volia mostrar un conjunt d'obres fent referència sobretot a la inculsió social, però hi havia alguns punts que no em quadraven, co per exemple l'exemple d'una ràdio que s'havia de dissenyar per la Índia i la va dissenyar però estèticament no era gens bonica. Amb això semblava que estigués a favor d'enviar materials de menys qualitat o més senzills i lletjos pel simple fet que fóssin de l'Índia... I una altra coses era que en cap moment parlava de la injustícia social de les dones, encara que en l'exposició so que hi havia alguna obra que en feia referència, però no era de l'autor.
RESSENYES: MUSEU CAN FRAMIS, FUNDACIÓ VILA CASAS
«Monòleg, diàleg i concepte»
El passat divendres 10 de gener vam anar d'excursió a Barcelona a visitar una exposició de diversos artistes al Museu Can Framis. Aquesta era una exposició permanent del museu que mostra un recull d'obres de diversos artistes del món de la pintura catalana contemporània.
L'exposició parla de la convivència entre diversos autors o d'un amb sí mateix i els diferents moments creatius pels quals passa o experimenta. D'aquesta manera, amb l'exposició es pot observar quines són les diferents discipline si llenguatges creatius que coexisteixen acutalment.
La contraposició, la juxtaposició, la concentració, la dispersió o, fins i tot, l’absència permeten variar, transformar o modificar significats, valors o sentits, però també enriquir i completar conceptes, proposar-ne de nous, preservar les nostres conviccions o bé revisar-les.
Aquesta col·lecció de pintura (que va començar a meitat dels ays 80 del segle passat), compta amb l'aportació de més de 140 atistes amb obres corresponents al període del anys seixanta del segle XX fins a l’actualitat, on la presència d’autors catalans és essencial i pràcticament única. Habitualment s’exhibeixen unes 270 obres seleccionades de les més d’un miler que componen la col·lecció. Les peces es distribueixen en tres plantes que distribueixen diverses sales. S’exhibeixen en primer lloc la relació existent dels artistes amb la tauromàquia.
L’exposició Monòlegs, diàleg i concepte és una nova presentació del fons de pintura catalana contemporània, que permet contemplar un nou discurs del fons de la col·lecció, ja que s’han distribuït pels diferents espais de la Fundació les noves adquisicions així com la convivència de diversos creadors o dels mateixos autors en diferents etapes artístiques. De fet, es tracta d’”un viatge personal vertebrat per Antoni Vila Casas”.
Veure aquesta col·lecció permanent significa fe run viatge personal per Antoni Vila Casa, el que l'ha configurat durant anys, decidit a emparar, cuidar i potenciar l’art català contemporani i els seus artistes. Jordi Díaz,
Alguns dels artistes que hi apareixen són Albert Ràfols-Casamada, Josep Guinovart, Josep Cisquella, Manu Alguero, Amèlia Riera, Antoni Llena o Jaume Plensa, Lita Cabellut, Lluís Hortalà, Goytisolo...
Personalment, em va sorprendre l'exposició perquè no tenia ni la menor idea del que anàvem a veure i tot i ser una expossició força tradicional, cada obra tenia les seves peculiaritats, missatges, idees, maneres de veure el món i de representar-lo que em van agradar bastant. Poder fer un recorregut per diferents artistes, sense tenir res massa en comú entre ells, em va donar una sensació molt reflexiva sobre els artistes d'avui en dia. Vam poder veure tècniques molt variades, detallistes, originals, simples, complexes, ordinàries i extraordinàries,... Estils molt diferents.
Per tant, em va agradar molt, però això sí, em va saber greu que comentéssim tant poques obres perquè n'hi havia moltes que em vaig quedar amb les ganes de veure.
RESSENYES: FUNDACIÓ FOTO COLECTÀNIA
«La renovació del pastel»
La Fudndació Foto Colectània actualment mostra una exposició temporal del 17 d'octubre de 2019 al 16 de febrer de 2020, l'edifici actual és al Passeig Picasso 14, de Barcelona, el qual va ser inagurat el març de 2017.
Nosaltres vam anar-la a visitar el passat divendres 10 de gener, i vam tenir l'oportunitat de veure l'exposició "LA MOVIDA. Crónica de una agitación", una exposició coproduida amb Les Rencontres d'Arles i comissariada per Antoine de Beaupré, Pepe Font de Mora i Irene de Mendoza.
L'exposició mostra l'obra de quadtre fotògrafs vinculades totes elles a La Movida, una de les èpoques de la cultura contemporània que va tneir lloc a Madrid a principis dels anys 80m del segle passat. En aquesta època, després d'haver passat la dictadura franquista ,sorgeix una nova generació que s'intererssa per la modernitat, en tots els cmaps artístics, com la música, el cinema, la fotografia, la moda i la pintura. És una època en la qual la gent durt més de nit, es fan molts conerts ens sales, películ·les, programes de televisió, etc.
En aquest cas, l'exposició de la Fundació Foto Colectània mostra només el camp de la fotografia, enfocat en els artistes Aberto García-Alix, Ouka Leele, Pablo Pérez-Minguez i Miguel Trillo, quatre artistes fotògrafs que van formar pert de La Movida i van coincidir.
L'ordre de les obres ha estat escollit per diferenciar uns autors dels altres; per cada fotògraf hi havia una o més parets, i cadascuna pintada d'un color, per així diferenciar clarament uns artistes dels altres.
La paret de Miguel Trillo mostra un conjunt de fotografies que fan veure a l'espectador que ell retratava les actuacions musicals, la llibertat que hi havia als carrers, la juventut, que s'agrupava en tribus urbanes depenetn de l'estil, manera de vestir i comportament.
Pablo Pérez Minguez mostrava els personatges més rellevants de l'època, d'una manera una mica gamberra, sempre sota le lema "Todo vale". Ell era pioner a Espanya de diversos àmbits fotogràfics.
Ouka Leele, era una artista que experimentava amb un llenguatge propi. Les seves fotografies sónn oníriques i retocades. Mostren parts falsificades perquè ella, un cop impreses les fotografies, hi pintava l damunt amb aquarel·la, per tal que així les idees s'aproximéssin a com ella se les imaginava.
I finalment Alberto García-Alix, en la seva primera època mostrava la transformació dels carrers i els seus personatges. Així, amb les seves imatges ens podem fer una idea del moment, amb una generació pròxima a les drogues i el sida.
RESSENYES: TOCAR EL COLOR, FUNDACIÓ MAPFRE
«La renovació del pastel»
L'exposició "Tocar el color", de la Fundació MAPFRE, està exposada a la Casa Garriga Nogués, de Barcelona, del 3 d'octubre de 2019 al 5 de gener de 2020.
És una exposició que aprofundeix en la història del ressorgiment del pastel a partir del 1830 (moment en què apareix el terme "pastelista") fins e segle XX, amb tota la seva evolució.
El comissari és Philippe Saunier i mostra obres de diversos artistes pastelistes de les diferents èpoques.
Les obres estan ordenades cronològicament, passant per 10 etapes, de les quals vam veure el Romanticisme, el Realisme, NAturalisme, Impressionisme i Simbolisme entre d'altres.
En el Romanticisme, molt sublim, el Realisme, el Naturalisme... Quan s'arriba al'impressionisme veiem canvis en la llum, la línia, es fan temes moderns i paisatges, es marquen les pinzellades, no hi ha contorn, més volum i forma com a impacte la llum, la qual ajuda a percebre millor els colors i els volums, l'espai, menys profunditat... I tot seguit el Simbolisme.
També hi ha un apartat sobre l'art femení, ja que el pastel era un treball artístic que feien servir les dones. En l'exposició hi veiem nombroses dones que fan unes carreres excepcionals com a artistes pastelistes, que modernitzen el gènere del retrat i el motiu de la maternitat.
Per tant, aquesta exposició se centra en les obres que justifiquen l'aplicació de l'apel·latiu «pastelistes» als seus autors.
Trobem artistes com Eugène Boudin, Odilon Redon o Edgar Degas entre aquells que, en apostar per aquesta tècnica, van conferir un estatus innovador a l'ocupació de les barretes de pastel; una posició nova que es va mantenir al llarg de la primera meitat del segle XX aplicada a la ruptura de llenguatges que inaugura la generació posterior amb, entre d'altres, Pablo Picasso, Joan Miró, María Blanchard o Theo van Doesburg.
Des d'una perspectiva internacional, l'exposició Tocar el color proposa analitzar el lloc del pastel a la història. Amb un total de 98 obres de 68 artistes diferents, la mostra posa en relleu els principals
moments i les màximes figures de el renaixement dels pastels a la primera modernitat, un moment que va convertir aquesta tècnica en un art per mèrit propi.
Personalment, l'exposició em sorprendre molt. No tenia gaire clar què era exactament el que anàvem a veure, i tot i que l amajoria de les obres en sí mateixes no em van atreure gaire, sí que ho va fer la manera en com estaven fetes, la tècnica, el procés. El traç, el color, les línies, la lluminositat... Sobreot em va impressionar força el fet que si et miraves les obres d'aprop éren tot línies de colors diferents i disposadres desordenadament, però vist des de lluny tot cobrava sentit, transmetia unes sensacions molt ben aconseguides de transparència, volum, color, llum, etc.
RESSENYES: FUNDACIÓ ANTONI TÀPIES
«Certeses sentides» i «Teatre»
L'exposició "Certeses Sentides", presentada a La Fundació Antoni Tàpies a Barcelona del 19 de març al 29 de setembre de 2019, mostra un conjunt d'obres fetes sobre un material tèxtil sintètic, així com de moqueta, el qual en un principi ell utilitzava per cobrir el terra del seu taller. D'aquestes peces després en va fer obres d'art, totes elles amb aquest material en comú, i molt significatives.
L'autor treballava al damunt d'aquest teixitfràgil, irregular, tou, que s'ondula i es cargola, trepitjant-lo, i hi quedaven esquitxos de pintura, petjades, taques...
La Fundació Antoni Tàpies, inagurada el 1990, va aplegar les dinou obres que Antoni Tàpies havia relaitzat a Barcelona sobre aquest teixit sintètic va presentar així l'exposició titualda "Certeses Sentides", per intentar mostrar que l'autor vola posar èmfasi evocant el sentiment que tenia en relació amb el seu art, més que no pas cap proposta acadèmica.
En l'exposició s'hi veu un clar repertori d'imatges típiques de Tàpies, com les creus, les ulleres, el cos, la mort, els ossos, la cadira, el aisatge, les lletres i números, ... Amb un predomini d'una sensació trista, melancòlica i pessimista, ja que en el seu moment l'autor estava en un període fent referències constants a la mort, al dolor i al que comporta la vida.
Amb l'exposició "Teatre", presentada també a la Fundació ANtoni Tèpies de Barcelona, del 25 d'octubre de 2019 al 19 d'abril de 2020, es mostra la relació que va tenir l'autor amb les arts escèniques, un conjunt de projectes que tenen continuïtat amb la reta de la seva obra, fets de diverses formes, com el disseny d'escenografies. Veiem que dona continuïtat a la seva obra perquè utilitzava materials iguals o semblants i també símbols i impatges.
En aquesta segona exposició hi havia les cinc escenografies que Antoni Tàpies va relaitzarentre els anys 1961 i 1989, obres que són la projecció del seu llenguatge artístic a escena.
La relació que tenia l'autor amb el teatre, però, anava més enlla de l'escenografia; adoptava diverses formes i feia referència a les col·laboracions de les primeres posades en escena de peces de Joan Brossa i a la particiacipació en sessions privades de cabaret o en cases perticulars.
Al llarg de l'exposició veiem tècniques com la pintura, el dibuix, el gravat, fotografia, cartes, programes de mà, invitacions, articles d epremsa, aterial audiovisual...
Personalment, no em va sorprendre gaire l'exposició, era força semblant al que m'imaginava. Penso que la vam veure molt ràpid, sobretot la part de les arts escèniques, però així i tot va ser suficient per tenir una idea general sobre l'autor i la seva obra.
TREBALL PREVI:
L'exposició "Bill Viola. Miralls de l'invisible", presentada a La Pedrera, a Barcelona. Es pot visitar des del 4 d'octubre de 2019 fins el 5 de gener de 2020.
L'exposició mostra un recull dobres que marquen la trajectòria de l'artista que ha evolucionat en els darrers 40 anys. Des de les seves primeres obres fins a les últimes.
L'artista és Bill Viola, un dels artistes més destacats del panorama internacional. És considerat un dels pioners del videoart, utilitzant tecnologies audiovisuals que parlen del sentit de la condició humana i la naturalesa transitòria de la vida.
Aquesta exposició se centrava en dubtes universals com podrien sser el tema del naixement, la mort, el dolor, la redempció, el pas del temps, estats d'ànim... I la seva creació és un conjunt d'obres sense paraules, amb una imatge que es mou, se sent, s'escolta, remou i genera sensacions profundres a l'espectador.
Aquest moviment alentit i que es va repetint en bucle fa qu el'espectador se submergeii en un món interior, aprofundint així en les experiències fonamentals de l'existència per, tal com diu l'autor, "despertar l'ànima".
DURANT LA VISITA:
Amb l'exposició "Miralls de l'Invisible, de Bill Viola vam veure en total 18 obres que tenien en comú una manera de veure el món molt reflexiva i pacient. En total vam veure 18 obres, i no ens en vam adonar perquè estàvem a les fosques, però vam fer la volta a l'edifici, és a dir a La Pedrera.
Com que va ser una visita guiada la guia en s va explicar les diferents obres, una per una, aprofundient en quin significat hi donava l'artista, fets que podien resultar interessants...
Les diferents obres exposades eren bàsicament imatges o vídeos simples, però amb una complicació amagada al darrere. Eren molt lents i repetitus.
Si no m'equivoco, les obres no estaven ordenades de cap manera cronològica ni temàtica, doncs eren obres que ocupaven força espai i a mida que anaven avançant en l'espai les anaves veient. Això si, mostraven la trajectòria de l'artista i el seu pensament.
Personalment, em va sorprendre bastant l'exposició perquè no m'esperava gens el que vam veure. Totes le sobres eren molt lentes, t'enganyaven, però et feien reflexionar i com que era tot tancat, fosc i molt pausat entraven en una mena de bombolla mental centrada en les obres de l'artista.
Com que jo sóc una mica impacient a estones em cansava de les obres, perquè avançaven molt a poc a poc i era tot massa tranquil i himpnotitzant.
No ens van permetre fer fotografies a dins l'exposició, de maner que les que poasré a continuació són extretes d'internet. Excepte la de l'arbre rosa, que estava a l'entrada i em va sorprendre bastant.
RESSENYES: BILL VIOLA, "MIRALLS DE L'IVISIBLE", A LA PEDRERA.
«Videoart dels darrers 40 anys»
RESSENYES: "FEMINISMES", AL CCCB.
«L’Avantguarda Feminista dels anys 70. Obres de la VERBUND COLLECTION, Viena»
TREBALL PREVI:
L'exposició "Feminismes", exposada al CCCB del 19 de juliol de 2019 al 5 de gener de 2020, està composta per dues parts:
La primera és «L’Avantguarda Feminista dels anys 70. Obres de la VERBUND COLLECTION, Viena», i la segona «Coreografies del gènere».
Les exposicions han estat comissariades per Gabriele Schor i Marta Segarra, juntament amb un prgrama d'activitats amb l'objectiu de posar de manifest el diàleg, les continuïtats i les ruptures entre el feminisme radical dels anys 70 i els feminismes actuals.
La primera part de l'exposició mostra obres de Cindy Sherman, Helena Almeida, Ana Mendieta, Judy Chicago, VALIE EXPORT, Birgit Jürgenssen, Ketty La Rocca, ORLAN, Gina Pane, Martha Rosler o Martha Wilson, entre d'altres. I té coma artistes locals Pilar Aymerich, Eugènia Balcells, Mari Chordà, Marisa González, Eulàlia Grau, Fina Miralles, Àngels Ribé i Dorothée Selz.
Es poden veure diferents llenguatges com la fotografia, el cinema, el vídeo, la performance i els happenings... A través dels quals, les artistes intentaven trencar amb els esquemes i condicionants culturals i socials repressious de l'època els anys 70 del segle XX.
És per primera vegada en la història de l’art que les artistes comencen, com a col·lectiu, a prendre la iniciativa en la «representació de la dona» mitjançant la creació d’una pluralitat d’identitats femenines determinades per elles mateixes.
Pel que fa a la segona part de l'exposició,
"Coreografies del gènere", hi ha un recull d'obres que, des del 1970 s'han obert al feminisme i a les quals s'ha imposat el terme gènere (per indicar que la diferència sexual està condicionada per la cultura.
A més, el moviment feminista s’ha combinat cada cop més amb altres lluites contra les desigualtats: el sexisme, el racisme, l’homofòbia i la transfòbia, l’especisme, el menyspreu cap a les persones pobres o les considerades discapacitades o estrangeres...
DURANT LA VISITA:
L'exposició "L'avantgaurda feminista dels anys 70", comissariada per Gabriele Schor mostra les obres segons les idees que volen transmete les artistes:
Primer parla de la mestressa de casa, amb un to més satíric i crític posant-hi fins i tot una mica d'humor. La segona part parla de la reclusió i l'evasió d'aquestes dones, és a dir representar el seu sentiment d'angoixa sota la repressió de la qual es volen alliberar. Moltes artistes utilitzaven la metàfora de la gàbia o embolcallar-se en un capoll fet amb fil per transmetre la snesació d'estar empresonades o reprimides.
La tercera part mostra les dictats de la bellesa, és a dir els cànnons i el discurs de gènere que es va imposar amb la publicitat industrial dels anys de la postguerra europea, que va difondre un ideal de bellesa femenina sense cap defecte. Aquí, les artistes femenines responen amb una visió més complexa del cos, criticant la imatge que sel's imposa. D'aquesta manera van mostrar obertament tabús com la bellesa, el cos nafrat o malalt, la mort, l amenstruació...
Els focus temàtics de l'exposició complementen i enriqueixen la visió dels anys setanta, des de Catalunya i l’Espanya, amb veus d’artistes que no eren presents encara a l’escena artística d’aquella època. Trobem obres d'artistes com Cabello/Carceller, Lúa Coderch, Lucía Egaña, Nuria Güell, ideadestroyingmuros, María Llopis, Jesús Martínez Oliva, Julia Montilla, O.R.G.I.A, Daniela Ortiz, Linda Porn, María Ruido, Anna Irina Russell i Txe Roimeser, Mireia Sallarès, Toxic Lesbian i Eulàlia Valldosera.
Contextualment, en la dècada dels 70 tornbem protestes per l aguerra de Vietnam, la dissolució dels Beatles, la mort del dictador Francisco Franco i l'època de transició cap a la democràcia, la crisi petrolera, creixement del rol de la dona en el món laboral i en la societat, abandonament del camp per anar a viure a les ciutats... Apareixen moviments socials com l'ecologisme, el proavortament, el feminisme i els drers dels homosexuals.
La quarta i última part parla de la sexualitat femenina, ja que una de les principals preocupacions del moviment feminista era l'alliberament sexual de la dona, perquè durant molt temps havia estat desconeguda per la societat. És un moment en què es produeix un canvi en els seus hàbits sexuals perquè gràcies a la comercialització de la píndola anticonceptiva poden controlar millor la seva fertilitat. En les obres exposades es rebel·len contra la reducció de les dones a ser objectes de desig i, per tant, també contra la mirada masculina voyeur que havia dominat l'art durant molt temps, sobretot a través de la imatge del cos femení nu, i al mateix temps, aquestes artistes protesten contra la violència sexual cap a les dones públicament.
L'exposició de "Coerografies de gènere" comissariada per Marta Segarra, ens explica deiferents idees i conceptes sobre el que significa ser dona. Com per exeple, afirmant que ser sona no és natural. Els gèneres funcionen amb normes socials. Llavors l'art esdevé un espai on flueixen les identitats sexuals i de gènere d'una manera explícita, variada, múltiple...
També ens port a la conclusió que qüestionar-nos les categories de gènere també porta a les fronteres entre els éssers humans i les màquines, igual que entre les persones i els animals. El planeta s'acosta a la catàstrofe mediambiental, i l'ecofeminisme pretén relligar la humanitat amb l'entorn i combatre l'especifisme que ens fa tractar el animals com si fóssin matèria prima per stisfer les necessitats humanes, i repensar les tasques de la cura, com la maternitat, tradicionalment reservades a les dones.
També hi ha un apartat sobre Las Muertes Chiquitas, tot un gran projecte que recull idees de diferents dones de Mèxic, relacionades amb el seu paper en la societat, la sexualitat, els orgasmes, els desitjos, les pors, l'erotisme, la visió de la dona com a objecte...
RESSENYES: JOSEP RENAU, AL BORN, "El combat per una nova cultura".
Primera república i Guerra Civil.
TREBALL PREVI:
Josep Renau, nascut a València el 1907 i mort el 1982 a Berlín, va ser un un artista que vinculava la creació amb el compromís social, i és una figura central pel que fa a l'art combatiu.
Va ser pintor, cartellista, fotomuntador, publicitari i professor valencià, i actualment és considerat el cartellista més important de la Guerra Civil Espanyola.
A El Born, Centre de Cultura i Memòria s'hi presenta una exposició dedicada a l'artista que es pot visitar del 13 de juny fins al 13 d'octubre de 2019.
La seva obra està formada per cartells i murals i està molt marcada per un llenguatge innovador, uilitzant molt el fotomuntatge.
De fet, l'artista va ser molt influenciat pel context històric i social de la seva trajectòria personal, on s'hi refexen fets conflictius del segle XX com la defensa de la 2a República i del patrimoni artístic espanyol, la Guerra Civil Espanyola i l'exili a Mèxic i a Berlín.
DURANT LA VISITA:
L'exposició "El combat per una nova cultura", exposada al Born està dedicada a l'artista Josep Renau.
La seva obra creativa, formada per cartells i grans murals, està marcada per un llenguatge innovador amb una clara finalitat política, l’ús agosarat del fotomuntatge i el seu compromís social.
Les obres estan ordenades per etapes de la seva vida, és a dir cronològicament, i al mateix temps per estil i temàtica:
-
1a etapa: l'artista va començar com a dibuixant litogràfic en el món de la publicitat, i amb l'arribada del feixisme va crear la seva opinió i es va posar al costat del govern de la República, dels camperols i de la defensa de l'exèrcit popular. Així doncs, en aquesta primera etapa fa servir el cartell com a instrument de propaganda política. També va col·laborar amb diverses revistes que van mostrar la seva permeabilitat ideològica; es considerava comunista. Criticava el catolicisme i feia comosicions sexuals amb nus. A més, com que era valencià representava expressions populars, com les falles.
-
2a etapa: se'n va anar a Mèxic, on va poder treballar de litògraf, concretament per fer cartells per a pel·lícules mexicanes. Allà hi va fundar un taller publicitari de disseny gràfic, on va fer tota mena de cartells, amb una estètica avantguardita. En aquests anys va realitzar portades per una revista que va fer la funció de canar de comunicació de les seves expressions, i al mateix temps demostrava la seva participació en la defensa de la revolució mexicana, tenia una mirada crítica cap a les massacres de la guerra i es mostrava en contra del capitalisme.En aquest període també es va ajuntar a un grup d'Espanyols antifranquista de Mèxic.
-
3a etapa: encara a Mèxic va començar la sèrie The American Way of Life i la va continuar al Berlín comunista. Feia uns fotomuntatges arriscats amb fragments de publicitat, amb un cromatisme intens fent una crítica cap
-
Al capitalisme, el consumisme en contrast amb la fam i la violència de la classe no privilegiada. Va afirmar que no criticava els ciutadans de Mèxic, sinó el seu sistema capitalista. A més, va fer obres que criticaven el racismeamericà que hi havia cap a la població negra i les diferències que patien en la cultura de masses en realció a la gent blanca. I al mateix temps tenia molts fotomuntatges on hi apareixien dones sexualitzades, doncs la societat havia fet del cos d'una dona un objecte.
-
-
4a i última etapa: es va traslladar a Berlín Est per realitzar pel·lícules gràfiques. Va fer molts fotomuntatges, alguns dels quals mostraven un atac cap a la classe governant del país veí, o al canceller de l aRepública Federal Alemanya. En els seus fotomuntatges criticava la dictadura de Xile, la situació ala guerra de Vietnam, els intents d'Estats Units de controlar de Cuba...A Mèxic havia fet murals i ara a l'Alemanya socialista continuava amb l asev aidea que l'art públic és el que es troba al carrer. Va seguir una estètica avantguardista amb alguns trets semblants al futurisme italià
Personalment, l'exposició no em va agradar ni desagradar, tot depenia de l'època i de l'obra exposada.
Per exemple, tenia moltes obres contradictòres amb idees que manifestava en altres obres i no em va quedar clar realment com era l'artista.
RESSENYES: YOUNG GALLERY WEEKEND, A SANTA MÒNICA, "(Al)most life, after all"
Projecte cultural d'Avantguarda
TREBALL PREVI:
YOUNG GALLERY WEEKEND fa una celebració de l'art contemporani i li dóna visibilitat am ble spropostes més innovadores.
En aquesta exposició hi trobem diversos artistes: Eugenio Ampudia, Gerard Kogler, Iván Paz, Jaime de los Ríos, Jan Mech, Kenneth Dow, Lina Bautista, Mariano Sardón, Mariano Sigman, Patricio Rivera, Ricardo Iglesias i Robertina Šebjanič.
L'exposició es presenta a l'espai d'Arts Santa Mònica, i e spot visitar del 26 de setembre fins al 20 d'octubre de 2019.
Està enfocada en l'avantguarda però l'exposició en sí se centra en les noves tendències de la cultura i la tecnologia. Busca transmetre el missatge que la vida és art a través dels seus mecanismes ctuals, com les xarxes de dades, la robòtica, la computació, la ciència, les xarxes virtuals i reals, ...
I les obres en conjunt mostren diversos camps de coneixement de la tecnologia.
DURANT LA VISITA:
L'exposició "(Al)most life, after all" persenta una sèrie d'obres de diferents autors que demostren que la vida és art a través dels seus mecanismes. Són obres que venen de diversos camps de coneixement però que tenen la tecnologia en comú. El Young Gallery Weekend, mab aquesta exposició fa una proposta on es qüestiona l'antropocentrisme i el representa mitjançant la tecnologia i els seus recursos. EL que intenta aquest recull d'obres és fer reflexionar l'espectador sobre fins a quin punt som necessaris els humans.
Les obres no segueixen cap ordre, estan repartides per l'espai i cadascuna pertany a un artista diferent. Jo diria qu eno hi ha cap obra que destaqui més que cap altra, però evidentment a cadascú li pot cridar més l'atenció una en concret.
El tema principla de l'exposició és, com he dit, fer reflexionar sobre si realment els human ssom necessaris, tenint en compte que la tecnologia pot fer molt més que nosaltres.
A diferència d'altres exposicions, aquesta m'ha semblat molt més informal, nova, i una mica abstracte fins i tot.
Des del meu punt de vista, tot i compartir el tema de la tecnologia, cada obra tenia un missatge molt diferent, i no hi he trobat massa relació.. És per això que no m'ha agradat gaire. Per exemple hi havia una obra que parlava de la fòbia la gent gran i una altra que mostrava un cor fictici que es movia a través del moviment d'unes meduses, i potser tots dos innovaven o criticaven, però no m'ha semblat que estiguéssin gaire relacionades.
RESSENYES: ORIOL MASPONS, AL MNAC, retrospectiva.
40 anys d'auqest fotògraf de l'Espanya dels anys 50, radical i contundent.
TREBALL PREVI:
Oriol Maspons, nascut el 1928 a Barcelona i mort el 2013 allà mateix, va ser un del més grans fotògrafs catalans de la segona meitat del segle XX.
Al MNAC s'hi presenta un exposició antològica de la seva obra, amb un gran fons documental. L'exposició Fotografia útil. Aquesta exposició permet fer un recorregut per més de 4 dècades d'activitat en els camps del reportatge, el retrat, la moda i la pubicitat, contextualitzant-ne la producció i donant suport a la recerca en la recuperació de material documental per conèixer tembé el destí final de les fotografies de l'autor.
Les seves principals influències van ser de la fotografia humanista francesa, perquè durant una llarga temporada va vidure a París, on va ser molt marcat i influenciat pel contacte amb 'ambient fotogràfic de la zona i el coneixement personal del grans fotògrafs francesos de l'època, com Crtier, Brassai o Doisneau.
I aquesta influència s'aprecia en l'atenció i l'interès que tota la seva obra destil·la per la gent, les persones, el gest i les figures humanes.
També hem de tenir en compte que l'autor va estar present en moltes manifestacions i corrents d'avantgurda de la ciutat.
En la seva exposició, l'autor capta el ràpid canvi que va viure el país durant la segona meitat del segle XX; l'impacte de l'arribada del turisme, el boom de la publicitat, la moda, les revistes il·Lustrades, el caràcter reivindicatiu de la Nova Cançó, el glamour de la Gauche Divine...
L'exposició "La fotografia útil", és la primera exposició d'Oriol Maspons la museu i constitueix la retrospectiva realitzada a través del d'un fons de 7.000 fotografies en paper que va gaurdar la seva família després de la seva mort.
L'exposició està situada al MNAC, a Barcelona i és temporal des del 5 de juliol de 2019 fins al12 de gener dde 2020.
Les obres estan ordenades temàticament, per convidar-nos a recórrer en els 50 anys de la nostra història des dels seus inicis com a aficionat fins la seva pràctica professional tot reflectint la seva recepció en les mitjans especialitzats i generalistes de l'època.
No hi ha una obra que destaqui més que una altra, però sí que és cert que en té de més i menys famoses.
Té obres de diferents estils, des de fotografies de moda a d'altres que mostren escenes realistes de la vida quotidiana i de diferents llocs del món. De fet, Oriol Maspons constribueix a renovar el llenguatge fotogràfic a Espanya contradient el concepte de fotografia com a objecte de contemplació estètica i defensant la fotografia útil o aplicada. Evidentment, totes les fotos són en blannc i negre, però així i tot hi ha molta varietat de llums, generalment relacionada també amb la separació per temàtica.
Personalment, m'ha agradat aquesta exposició perquè mostrava, des del meu punt de vista, coses contradictòries, com imatges d'escènes naturals i quotidianes, al mateix temps que fotografies fetes amb preparació al darrere, posant per la moda i amb postures forçades.
El qu epotser no m'ha agradat gaire de l'obra eren alguns significats o pensament que volia transmetre, però això no té res a veure amb l'exposició.
DURANT LA VISITA:
RESSENYES: EL VÍBORA, AL MNAC, Còmic contracultral.
40 anys del primer número que va marcar a les generacions dels 80 i dels 90.
TREBALL PREVI:
El Víbora va ser una revista de còmics espanyola, de periodicitat mensual, orientada al còmic undergrouns, que es va començar a publicar el 1979 i va desaparèixer el 2005, després que se n'hagéssin publicat més de 300 exemplars.
Va néixer amb una sèrie d'autors com Nazario, Max, gallardo i Mediavilla, Alfredo Pons, Martí i Sento, entre d'altres.
Al MNAC s'hi presenta un exposició en homenatge a El Víbora i als seus autors, en motiu del 40 anys de la publicació del primer número d'aquesta revista, que va arcar diverses generacions de les dècades dels 80 i 90.
Contextualment, l'exposició se centra en la primera etapa de la revista, en els inicis de la democràcia, quan Barcelona es va erigir com el centre de la cultura underground, que havia esclatat als anys 60 del segle XX a Estats Units.
L'exposició "El Víbora", és un homenatge a el còmic "El Víbora" i els seus ators, després de 40 de la publicació del primer número de la revista de comix, la qual va marcar moltes generacions dels anys 1980-90.
Els seus autors són Calonge, Carratalá, Ceesepe, Gallardo, Isa Feu, Jaime Martín, Laura, Mariscal, Marta, Martí, Max, Mediavila, Montesol, Nazario, Onliyú, Pons, Tornassol...
La durada d'aquesta exposició és del 21 de juny al 29 de setembre de 2019, i es troba al Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC),temporalemnt.
Aquesta exposició la vam fer sense visita guiada, així que no vam tenir una explicació gaire detallada del que era "El Víbora", però sí que les obres estaven ordenades per temàtica i, com que té molts artistes diferents, també hi trobavem diversitat d'estils i tècniques. Per exemple, s'hi parlava del comix underground, de la vida urbana, del feminisme i l'erotisme...
I en conjunt, totes les obres exposades formaven un recull d'algunes de les moltes il·lustracions d'aquesta revista o còmic.
Personalment, no puc dir que m'agradés ni em desagradés, algunes obres em cridaven l'atenció, algunes em semblava que transmetien uns valors contradictòris als meus, d'altres m'agradaven molt pel que fa al missatge que transmetien i d'altres m'agradaven simplement pel color, la tècnica o la forma que tenien.
DURANT LA VISITA:
RESSENYES: ANTONI FABRÉS, AL MNAC, Dibuix, pintura i aquarel·la.
Escultor i pintor. Realisme i naturalisme dels XIX.
TREBALL PREVI:
Antoni Fabrés , nascut a Gràcia el 1854 i mort el 1936 a Roma, va ser un aquarel·lista, escultor i pintor molt inflenciat per Fortuny, que en vida va tenir un gran èxit, però amb el pas del temps les generacions l'han anat oblidant.
Al MNAC hi trobem una exposició que es proposa recuperar la seva obra.
Fabrés no s'inclou dins de cap moviment específic, doncs va pintar temes orientalistes comunsa molts altres artistes dels 80 - 90 del segle XIX, temes mosqueters, temes dins del realisme i el naturalisme amb una mirada cap a la societat... també va ser un gran retratista i es preocupava per la mirada i per la llum, cosa que va investigar els colors i va aconseguir fer efectes hiperrealistes an algunes de les seves obres.
però sobretot, pel que més es procupava era per la figura humana, sempre destacant el cos o la cara de la resta de la pintura.
DURANT LA VISITA:
L'exposició d'Antoni Fabrés i Costa té l'objectiu de recuperar la seva obra, la qual va ser oblidada amb al pas del temps, tot i que en vida havia tingut un gran èxit.
L'exposició d'Antoni Fabrés i Costa té l'objectiu de recuperar la seva obra, la qual va ser oblidada amb al pas del temps, tot i que en vida havia tingut un gran èxit.
Aquesta exposició temporal del MNAC Es pot visitar des del 31 de maig fins al 29 de setembre de 2019.
L'artista passa per molts estils al llarg de la seva vida, és per això que les obres estan ordenades cronològicament, on cada apartat hi ha un recull de pintures d'un estil i fetes en un lloc concret:
El primer apartat és Barcelona - Roma - Barcelona, on mostra el camí dels seus inicis cap a la glòria. Llavors passa un temps a París, on es mostra el seu pas del virtuoisisme al naturalisme. Després va a Mèxic, on es fa professor i agafa un nou rumb per la seva pintura i finalment torna a Roma, on pinta retrats tant personals com per gent important, com a última etapa de la seva vida.
A mi em va cridar molt l'atenció el fet qu epassés per tant canvis, de fet, al principi era escultor, però en veure que no es podria guanyar la vida va haver de passar-se a la pintura.
I també que quan va començar, com a deixeble de Marià Fortuny, tenia un estil orientalista, però pel simple fet que estava de moda.
De fet, la primera obra de l'exposició, "L'esclava", em va semblar molt bonica, però després vaig entendre que era un tipus d'obra que venia.
L'apartat que més atenció em va cridar va ser l'últim, on pinta retrats des de gent personal, a persones riques i potser famoses. Però sobretot perquè pinta dones amb una mirada penetrant, sense ser cap tipus de dona de classe social superior, simplement per ser-ho. I això pocs artistes ho han fet.
El tema general és el recorregut que fa Fabrés al llarg de la vida i els diversos estils als quals es va dedicant, sempre per poder seguir les modes i vendre les seves obres.
Personalment m'ha agradat molt l'exposició, doncs m'ha semblat que hi havia molta diversitat i que, tot i que al principi semblava una persona sense personalitat, amb l'únic objectiu de guanyar diners i per tant fer les obres més comercials del moment, cap al final m'he acabat adonant que no era del tot així. També tenia els seus punts de vista cap al món i reflexions crítiques o noves.
