OBJECTES DE DESIG. SURREALISME I DISSENY 1924-2020
El passat dimecres 11 de març de 2020 vam anar al CaixaForum de Barcelona, a veure Objectes de Desig, una exposició comissariada per Mate Kries, director del Vitra Design Museum. ës una exposició temporal visitable entre el 28 de febrer i el 7 de juny de 2020.
L'exposició busca relaconar el moviment artístic d'Avantguardes amb el disseny, i ho fa juxtaposant obres d'art suerrealista a peces de disseny destacades dels darrers cent anys. la mostra recull un seguit de peces d'artistes surrealistes o influenciats per aquest moviment o la imaginació. De fet, els objectes quotidians van ser una gra font d'informació per al surrealisme i van tenir un paper crucial en la seva evolució. Va ser més conegut en l'àmbit pictòric que no pas en el del disseny, però en aquest últim va resultar essencial per alliberar el disseny de tanta racionalitat i formes que segueixen la funció.
En general, aquest movimet artístic va tenir molt impacte, però després de la Segona Guerra Mundial, va passar a ser poc conegut.
​
Al llarg de l'exposició veiem pintures, escultures, ojectes de col·lecció i de disseny, llibres, fotografies, i pel·lícules històriques de molts artistes diversos i provinents de tot el món, com Gae Aulenti, Björk, Claude Cahun, Achille Castiglioni, Giorgio de Chirico, Le Corbusier, Salvador Dalí, Isamu Noguchi o Meret Oppenheim, Marcel Duchamp, René Magritte, Joan Miró, Man Ray i Shiro Kuramata, entre molts d'altres.
​
Les obres estan organitzades en quatre sales, les quals tenen un recorregut. La primera sala s'anomena Els inicis del Surrealisme, somnis de modernitat. Aquesta s'inicia amb el manifest surrealista escrit per André Breton el 1924. Hi veiem obres dels anys 20 i 50 del segle XIX, les quals influenciesn, més endavant el surrealisme, aquestes són, per exemple, el ready-made de Marcel Duchamp.
La segona sala s'anomena Els nous significats, imatge i arquetip. En aquesta es posa enqüestió el significat que reben els objectes. El surrealisme els en dona un de nou i juga amb la utilitat dels de disseny. Un exemple és una pintura d'un tros de formatge situada dins d'una formatgera real.
la tercera sala va sobre Surrealisme i erotisme, ja que la relació entre els gèneres i per tant la sexualitat i l'erotisme van tenir un paper molt important en aquest moviment d'Avantguarda. També hi apareix moda, doncs va lligada a l'erotisme i els rols de gènere en relació a la indumentària.
Filnalment, la quarta sala, El pensament salvatge, està relacionada amb l'interès per aquells objectes irracionals i de casualitat. Els artistes van incorporar noves tècniques que volien obrir les portes a l'inconscient i l'atzar.
​
Personalment, em va agradar força l'exposició ja que va ser un breu repàs de les Primeres Avanguardes però sempre relacionat amb el Surrealisme. La guia va ffer una explicació que consideraria força adequada i no es va fer gens pesat ni massa curt.
​
​
​
​
​
​
ON SOM. ON PODRÍEM SER
El passat dimecres 11 de març de 2020 vam anar al CaixaForum de Barcelona, a veure On som. On podríem ser. Una exposició temporal d'art contemporani visitable entre el 5 de març i el 21 de juny de 2020. La seva comissaria és Diana Guijarro, i és un programa que s'emmarca en un programa de Convocatòria de Comissariat, de la Col·lecció "la Caixa".
L'exposició mostra un recull d'obres de diversos artistes com Cindy Sherman, Martin Kippenberger, Txomin Badiola, Mona Hatoum, Pedro G. Romero, Andrea Fraser, Cildo Meireles, Alex Reynolds, Joan Brossa... La mostra en si fa reflexionar molt sobre la consciència que tenim quan observem art i que he de mirar sempre al nostre voltant, tenint en compte la nostra pròpia presència, per arribar a tot allò que ens resulta nou. Fa plantejar-te la relació amb l'entorn i l'espai on et situes tu i l'obra que contemples.
​
Així doncs, tot i que les obres siguin completament diferents, el conjunt de totes elles ens porta a revisar com ens connectem amb l'entorn i que entenem els conceptes a través dels records personals i culturals.
Posen èmfasi en que sense un espectador, les obre no cobren vida ni sentit. Aquí és on s'aconsegueix que et plantegis quina é sla teva interacció amb l'art.
Per exemple, una obra es posava en moviment quan notava que algú s'hi acostava. Si no, es quedava quieta. També fa plantejar-te com de temptat et sents d'avant d'una obra que no pots tocar, no pots agafar, no t'hi pots asseure o té restriccions sobre tu.
Les 14 obres d'aquests exposició no tenen un ordre clar. Són foografia, escultura, instal·lació, pintura, vídeo, obra gràfica...
Personalment, la proposta em va semblar interessant però se'm va fer pesada perquè a mida que anavem comentant les obres, donàvem masses voltes a la reflexió que fèiem sobre cadascuna quan ja era evident. També potser pel fet que fos la segona exposició del dia va costar més, i la visita guiada va resultar lenta. però així i tot, sense visita no hagués valgut la pena perquè va ajudar a entendre què estàvem observant i en què ens haviem de fixar, que eren els objectius de la visita.
​
​
​
VÍCTOR PAPANEK: LA POLÍTICA DEL DISSENY
El passat dimecres 8 de gener de 2020 vam anar al Museu del Disseny de Barcelona, del DHUB, on vam veure, entre d'altres, una exposició de Víctor Papanek, anomenada "Víctor Papanek: la política del disseny", la qual està exposada del 30 d'octubre de 2019 al 2 de febrer de 2020, comissariada per Alison Clarke (Victor J. Papanek Foundation, University of Applied Arts Vienna), Amelie Klein (Vitra Design Museum).
En l'exposició hi havia un conjunt d'obres relacionades amb la inclusió i la justícia social, per tant, l'autor ocupa una nova manera de comprendre el disseny.
Es dividia en quatre seccions que mostraven el seu pensament, la seva biografia, alguns llibres i documents, i seguidament, d'uma manera més profunda, s'hi exposaven els temes principals de la seva obra, que són la crítica cap al consumisme, les minories socials, les necessitats del tercer món, l'ecologia, l'ecosostenibilitat, etc. Així doncs, la vida i obra de Papanek mostren la seva evolució en el món del disseny i de l'educació.
De fet, al llarg de l'exposició no només hi havia obres de l'autor sinó que també dels seus estudiants i col·laboradors.
​
A mida que anavem veient algunes de le seves obres, també podiem anar aprenent sobre el context històric d'aquestes, el segle XX. Papanek, després que els nazis ocupéssin Alemanya, se'nn va anar a Viena, i el 1939 va marxar a Nova York. Va estudiar-hi disseny i arquitectura. la seva obra, amb el temps es va anar tornant política i va publicar diversos llibres, com "Design for the world", considerat una obra pionera en el discurs del disseny i el va fer famós ràpidament. En aques llibre explicava que ll concebi le disseny com un sistema, més que no pas com objectes individuals.
​
L'autor, tot i haver-se fet famós en el seu moment, amb el temps va anar perdent importància i cada cop se'n parlava menys. Ara per sort, se'n pot tornar a parlar.
​
El que vaig veure amb aquesta visita és que volia mostrar un conjunt d'obres fent referència sobretot a la inculsió social, però hi havia alguns punts que no em quadraven, co per exemple l'exemple d'una ràdio que s'havia de dissenyar per la Índia i la va dissenyar però estèticament no era gens bonica. Amb això semblava que estigués a favor d'enviar materials de menys qualitat o més senzills i lletjos pel simple fet que fóssin de l'Índia...
I una altra coses era que en cap moment parlava de la injustícia social de les dones, encara que en l'exposició so que hi havia alguna obra que en feia referència, però no era de l'autor.
​
​
​
​
​
​
EN CAIGUDA LIURE: CAIXAFORUM.
En caiguda lliure és una exposició d'art contemporani al Caixaforum. És temporal, visitable del 10 d'octubre de 2019 al 9 de febrer de 2020. El comissari és João Laia, el dissenyador gràfic Alex Giferu, el dissenyador de muntatge Pep Canaleta, i és una producció de "La caixa", organitzada amb la col·laboració del MACBA.
​
Hi podem veure un recull d'obres que va fer el comissari João Laia després d'haver guanyat el concurs de comissariar una exposició amb les obres contemporànies del museu del magatzem.
​
El títol s'utilitza com una metàfora de l'entron actual en què vivim, una transformació accelerada. El conjunt conté obres de diferents contextos temporals, geogràfics i simbòlics , des d'obres del 1969 fins a l'actualitat. "En caiguda lliure" s'aproxima al context actual amb dinàmiques de diversos moviments socials. Així doncs, l'exposició utilitza el terreny de l'art com un fòrum en què es proposendiferents maneres de llegir el món, amb la seva pertinença a un camp social en constant evolució immers en el present.
​
Les obres no tenen un ordre concret, sinó que el que ha triat el comissari. Cada obra pertany a un artista diferent i potser a una temàtica diferent, però entre elles estan totes relacionades. El comissari juga amb donar un doble sentit a la interpretació que faríem de cadascuna; el que tenia originalment i el que li afegeix ell.
​
Les temàtiques anaven sobretot centrades en problemes socials com els rols de gènere, el racisme, la contaminació, els mitjans de comunicaicó, el capitalisme...
​
Els artistes són Àngles Ribé, Dara Birnbaum i Dan Graham, Runa Islam, Rosemarie Trockel, Andreas Gursky, Iman Issa, The otolith group, Georg Baselitz, June Crespo, Prdro Barateiro i Eduard Escoffet.
​
La sala d'exposició era força petita, doncs resulta que pel que fa a les obres d'art contemporani, tot i tenir-ne un magatzem ple, no se'n fan gaires exposicions, o almenys no que siguin grans o importants. En aquest cas, al Caixaforum hi ha aquesta sala reservada per les obres contemporànies, encara que se n'hi eposin poques.
​
Personalment, l'exposició no m'ha sorprèn ni m'ha creat cap sensació diferent o pròpia. M'ha sembla un recull d'obres i prou. Sí que és cert que cada obra tenia el seu significat, i la veritat és que n'hi ha algunes que m'han semblat molt interessants, però el conjunt en general m'ha semblat pobre.
​
​
​
​
​
​
