LA MÚSICA EN EL CIRC CONTEMPORANI
Gemma Jané Tarragó
Música i circ. Dos elements completament diferents. Però dos elements que podem compaginar. Dos elements que han tingut un procés, un camí, una finalitat. Diferents.
Penso que el primer de tot és valorar com ha anat evolucionant la història del circ i comparar-la amb el tipus de música que s’ha anat composant per a aquest.
Així doncs, començaré amb el recorregut que ha fet el circ al llarg de la història, des del tradicional fins al contemporani i tot seguit parlaré de quina música s’hi utilitzava.
història i evolució del circ TRADICIONAL
L’any 1768, al sud de Londres, el sergent major de l’exèrcit anglès acabava d’arribar victoriós de la guerra dels Set Anys, es va convertir en un showman i va presentar un espectacle amb equilibristes, malabaristes, domadors de gossos, cavalls i acròbates. L’espectacle es va fer en una pista circular perquè d’aquesta manera, els genets guanyaven més equilibri sobre els cavalls. Amb el temps aquest espectacle es va acabar denominant circ i és per això que l’any 1768 és considerat com la data de naixement del circ.
Els inicis del circ modern eren eqüestres i acrobàtics, més endavant s’hi van anar afegint pantomimes còmiques, gimnastes, saltimbanquis i altres elements.
A mitjan de segle XIX ja s’hi van afegir els pallassos, malabaristes, acròbates, atletes, forçuts, faquirs, il·lusionistes, funàmbuls, músics, cavallistes i domadors, juntament amb la importància que tenien les innovacions del maquinisme i la tecnologia (des de bicicletes, motos i automòbils fins a globus aerostàtics o avionetes).
​
Litografia del segle XIX, del llibre: Circ contemporani Català
Tal com va dir Sebastià Gash, l’espectacle circense és “una activitat humana que practica els jocs del cos amb els jocs de l’esperit” i el va sustentar sobre quatre pilars que són la força, l’equilibri, la gràcia i la destresa. Més tard va afegir que “al circ hi anem a gaudir, no a patir” i en trobem un clar exemple en la frase de Philippe Petit; “El bon funàmbul s’esforça a fer que els espectadors no percebin el perill, a distreure’ls de qualsevol pensament sobre la mort. I ho aconsegueix, simplement, amb la bellesa del que fa damunt del fil”.
​
Durant els segles XIX i XX, el circ va viure la seva època més expansiva. Gràcies als nous sistemes de transport, com el desenvolupament del ferrocarril, els circs van poder anar d’un lloc a l’altre amb més rapidesa i podent-se permetre portar tot el material a sobre.
Durant el període d’entreguerres (als anys 20 i 30) també va viure una època daurada i va inspirar molts artistes i escriptors.
​
Paulina Schumann, funàmbula, acròbata, músic i ballarina, 1945, del llibre: Circ contemporani català
L’objectiu sempre era fascinar l’espectador i l’espectacle no era narratiu, sinó que el que pretenia era enlluernar-lo, seduir-lo, captivar-lo. I això ho aconseguien amb una successió de números on destacaven el risc, les habilitats físiques, la rialla poètica, el virtuoisisme artístic…
Il·lustració Astley's Amphitheatre,
Microcosm Londres
Però després de la Segona Guerra Mundial, cap als anys 60, va entrar en decadència. Van aparèixer el cinema, la televisió o internet i, el circ com a espectacle popular, va anar afeblit-se ja que el públic anava allunyat-se’n i reduint les seves formes d’oci als mitjans de comunicació.
Cap als anys 70, en un moment de crisi del model de circ tradicional, arreu del món van començar a aparèixer noves experiències circenses o pseudocircences i és aquí on es va crear el que anomenem nouveau cirque, el circ contemporani, nascut com una alternativa al circ tradicional.
​
Aquest nou circ va ser molt influït per la contracultura i pel Maig del 68, cosa que li va donar un esclat creatiu. També es van crear moltes escoles i es va imposar una estètica més contemporània que anava més enllà de la tècnica i les habilitats, intentava explicar històries, sentiments…
​
A partir d’aquí, el circ contemporani trenca visiblement amb el tòpic “encara més difícil” tan característic del clàssic i s’enfronta a una altra mena de risc; el risc estètic de consolidar un llenguatge escènic. El que busca no és fascinar amb les habilitats o amb el risc corporal, sinó mostrar una nova sintaxi escènica on hi ha molts més ingredients escènics diversos, com la dansa i la coreografia, el teatre gestual, el teatre de text, la pantomima, la comèdia de l’art, la música, l’òpera, les arts plàstiques i visuals, les performances, les ombres, els titelles… Un risc no tant físic, sinó més estètic, amb llenguatge i ritme.
​
Busca comunicació directa amb el públic. El primer objectiu de qualsevol espectacle de tota manifestació artística, a més d’oferir una diversitat d’estils i corrents semblant a les que caracteritzen altres arts com la música, la pintura o la literatura, és connectar amb el públic.
En general, els espectacles de circ contemporani han perdut la presència dels animals. Tenen un argument, una dramatúrgia i una posada en escena que es distancia de la simplicitat del circ tradicional. Encara que tot i ser una alternativa al circ clàssic i de tradició, no els reemplaça.
Tal com va dir l’italià Alessandro Serena, el circ contemporani es tracta “d’una modalitat d‘espectacle sense regles gaire precises, en la qual la codificació de criteris establerta per una producció es veu immediatament desmentida per la creació posterior. I aquesta és la primera i més important de les seves riqueses”.
Concretament a Catalunya, el circ contemporani neix i es desenvolupa en un context ple de circumstàncies històriques, socials i artístiques. Les trajectòries dels artistes són discontínues, ja que es treballa de manera intuïtiva i passional. A més, la majoria d’aquests artistes del circ contemporani no provenen d’ambients circenses i per tant gairebé sempre han hagut de començar de zero.
​
​
​
​
LA MÚSICA DE CIRC TRADICIONAL
En un principi, la música de circ tradicional, era humil, sense orquestra, amb un únic violinista o flautista. Segons alguns experts, la forma i la funció de la peça musical s’adaptaven a la pròpia evolució de l’espectacle, doncs no requeria la mateixa música un número de corda fluixa o de trapezi, en els moments de tensió, que amb un número de pallassos. Encara que aquest punt de vista ha tingut una evolució al llarg dels anys.
​
A finals del segle XIX, els circs van començar a ser acompanyats per grans bandes principalment amb instruments de vent metall, i ja cap al segle XX, durant el període de màxima esplendor de bandes circenses, s’hi van sumar clarinets, flautes i altres instruments. Generalment, es podia seguir música de circ igual que anant al compàs d’una marxa militar.
​
A partir dels anys 80 del segle XX, aquestes orquestres es van anar modernitzant i van començar a incloure instruments sintetitzats, com les guitarres elèctriques.
En general, la música de circ té influències de tota mena d’estils i èpoques per aconseguir l’efecte precís per acompanyar els diferents números tot vestint-los amb els seus aspectes més evocadors i originals.
​
El circ fa que tothom estigui pendent sobretot de la bellesa dels cossos en moviment, del risc i de la dificultat, i la música hi ajuda fent ressaltar i engrandint l’espectacle; segueix les combinacions del malabarista, acompanya els vols i les figures dels trapezistes, dona elegància als equilibristes i acròbates… Acompanya l’escena en tot moment, ajuda a facilitar les coreografies, guarda silenci en els moments vertiginosos, posa èmfasi amb un redoble de tambors al moment en què l’artista es juga la vida…
El fet d’escollir o compondre la música a mida per a una coreografia concreta i enregistrar-la té l’avantage que l’artista gaudirà molt més i tindrà uns punts de referència estables que podrà reproduir de manera exacta. A més, així les dues arts s’alimenten mútuament i el públic agraeix l’experiència.
​
En paraules de Josep Ventura, pallasso de la companyia Los Excéntricos, “Si el músic i l’artista respiren junts, la màgia hi estarà assegurada per senzill que sigui l’acompanyament”.
​
De fet, Ventura considera la música com un dels tres elements essencials per a un bon espectacle de circ, juntament amb la il·luminació intensa de les pistes i les grades, i la comparseria. La música ha de ser apropiada per poder formar un tot homogeni.
“El circ i la música són, doncs, arts que s’influencien i sembla que tant l’una com l’altra estimen molt la llibertat creativa que s’ofereixen mútuament”.