Al llarg de la història, la coreografia s’ha entès com el resultat de la invenció de moviments i/o de la seva ordenació en el temps i l’espai, és a dir que ha d’estar relacionada amb la capacitat de triar i de compondre.

​

També s’entén com l’ordenament d’uns passos amb la relació que tenen amb la música, tenint en compte tant la construcció de frases coreogràfiques com els recorreguts en l’espai que fa el cos.

En la dansa moderna i neoclàssica, distingim únicament una relació entre el coreògraf i el ballarí, on el coreògraf (aquell que inventa i genera el moviment) dicta els passos que ha compost o pensat intencionadament i el ballarí els interpreta o executa.

Així i tot, en la dansa postmoderna aquesta relació entre els dos personatges es trenca, es comencen a fer creacions col·lectives. Termes com coreografia i composició se separen i així es deixa de fixar el moviment, d’encadenar els passos i es reformula el llenguatge de la dansa, sense crear un repertori. Apareix la improvisació, caracteritzada per tenir uns passos no repetibles.

​

Cal deixar clar que un ballarí no és un simple cos que es mou, sinó que és una persona que balla i amb això vull dir que tot depèn d’ell per determinar la qualitat de l’obra, és aquell que permet valorar les sensacions corporals i les reflexions que fa sobre la seva pròpia acció.

​

Un altre punt important és l’escriptura del moviment, relacionada amb la capacitat de repetició de la coreografia en altres contextos, amb altres cossos i en temps diferents. Aquí és on el terme coreografia s’acosta al concepte de repertori, de versió, de reconstrucció i de citació de l’obra original.

​

Llavors, l’objectiu ja no és transmetre un missatge a l’espectador, sinó interrogar-lo i intentar fer borrosa la línia que separa la realitat de la ficció. Apareix un altre element molt importat que és la comunicació entre el creador i el públic, que es transmet a través de la mirada, la qual passa a formar part de la peça.

​

Actualment, trobem molta varietat pel que fa la tècnica, l’estil, la intenció, etc. i sovint es barreja la dansa amb altres elements o personatges; esportistes, acròbates, artistes plàstics, actors, músics…

​

A més, la majoria de coreògrafs actuals no precisen amb detall la definició dels moviments, sinó que simplement desperten les idees dels ballarins amb indicacions i paraules, deixant que aquests facin la seva pròpia interpretació i que ningú més la pugui repetir.

Arribat a aquest punt, el concepte que teníem de coreografia es trenca i genera una actitud política que procura crear nous sistemes relacionats amb l’art.