Dansa aèria | Música i circ TR

Una de les poques diferències que té la dansa amb el circ és el material. Doncs hi ha diversos tipus de dansa circense on es necessitarà l’element sobre el qual exercir el moviment.

Concretament aprofundiré en la dansa aèria, ja que és la tècnica que vull utilitzar a l’hora de posar en pràctica aquest Treball de Recerca i, per tant, em caldrà definir-la abans de veure’n els diferents elements que la formen.

la Dansa aèria

La dansa aèria (també coneguda com acrobàcia en tela o gimnàsia aèria) és una forma d’expressió artística formada pel conjunt de vàries disciplines artístiques i esportives que combinen la dansa contemporània*, les arts circenses, les acrobàcies, i de vegades fins i tot el teatre, el ballet, on sempre hi apareix un número o una coreografia.

Per definició, és una activitat que es realitza suspenent-se en l’aire, i que per tant requereix una relació corporal i psicològica ja que combina la força física i la preparació mental amb l’estètica de la dansa. Ens proporciona força a pràcticament tots els músculs, ja que s’ha de mantenir tot el cos en tensió, amb un control sobre ell, força, resistència i elasticitat.

De manera resumida aquesta disciplina consisteix en realitzar una coreografia sobre teles, aros, trapezis, màstils i altres elements que generalment es troben a més de cinc metres d’alçada. L’anàlisi històric de les danses acrobàtiques mostra que l’acròbata es representa intentant trencar l’eix vertical de la postura humana i desafiant la gravetat.

Un dels principis de la dansa aèria és el desplaçament del centre de la gravetat per mantenir-se estable, on apareix l’equilibri, la fricció (per ajudar a vèncer la gravetat) i la tensió (per estabilitzar-se).

Concretament, les representacions dels artistes oscilen entre la fascinació per la força, la por, la fragilitat i el risc, i aconseguir tot això implica jugar amb la verticalitat, el pes i la gravetat.

Dansa contemporània

La dansa contemporània o moderna és l’expressió corporal per la qual un ballarí expressa una idea, pensament, desig o sensació. Cada professor, artista o coreògraf crea els seus propis moviments, tot i tenir uns principis tècnics com la dansa clàssica, encara que diferents.

Neix al segle XX com una necessitat que sent el ballarí per poder expressar-se més lliurement, doncs a través d’ella es parla amb el cos ballant descalç.

l'espai d'aire

La dansa aèria és una disciplina més aviat contemporània, que ha anat guanyant força i evolucionant amb el pas del temps:

Tal com explica el trapezista Jordi Borrell, a mitjan XIX, el circ incorpora l’espai aeri com a complement de la pista. Tot tipus de modalitats gimnàstiques s’instal·len i evolucionen a la cúpula de les carpes i als locals de circ: anelles, trapezi fix, bambús, cordes volants…

A partir de la segona meitat del segle, entra en escena el trapezi volant amb totes les seves variants. La qüestió és fer creure al públic que el pes d’una ploma i el d’un aeri poden ser el mateix.

Els trapezistes cada cop impressionen més al públic i hi ha un gran creixement a la por del públic, que sempre demana més.

Però a la segona meitat del segle XX, amb la gran crisi del circ, descendeix. La televisió envaeix les llars de gran part del món i molts circs han de tancar, només aguanten els d’algunes famílies molt poderoses. Llavors les disciplines aèries desapareixen perquè no tenen cabuda en la infraestructura i requereixen massa dedicació.

Però quan neix el nou circ, artistes que venen d’altres àmbits s’aventuren a muntar espectacles de circs.

A finals del segle XX tornen a aparèixer els aeris, les majestuoses carpes i alçades. Al número aeri hi adquireixen molta importància la il·luminació i la música, doncs amb una bona llum s’aconsegueix que augmenti la sensació d’alçada, que el terra s’allunya del cel. La música acompanya els aeris al ritme del seu vol i juga amb els silencis per gairebé sentir els batecs dels cors dels espectadors.

La tècnica del nou circ es posa al servei d’una història i a la recerca de nous aparells per substituir els clàssics. S’experimenta amb nous materials; teles (que substitueixen les cordes), xarxes (que fan de funció protectora i sostenen un portador), elements quotidians…