LA MÚSICA EN EL CIRC CONTEMPORANI
Gemma Jané Tarragó
Ara sí, s’acosta el moment de posar tot això en pràctica i valorar les tres opcions que em plantejava al principi de tot, però abans explicaré segons l’opinió de Víctor Amman, músic, compositor i director musical del Circ Cric, com es creava la música expressament per al circ, i segons l’opinió de l’acròbata Blai Mateu, el procés de creació d’un número de circ.
INFORMACIÓ PRÈVIA:
COMPOSAR MÚSICA AL CIRC, SEGONS VÍCTOR AMMAN
No existeix un únic mètode per elaborar la música per a un número de circ.
Segons Víctor Amman, si l’artista de pista té el seu número ben estructurat i té clar el que vol transmetre, fer-li la música serà fàcil. Si no ho té clar, la música sol acabar essent la culpable de tots els mals.
Per començar cal decidir el ritme i la tonalitat de la música. El ritme el determinaran la dinàmica i el caràcter del número. En el cas dels aeris, per exemple, solen ser terciaris, és a dir un 3/4, i en el dels terrestres quaternari, 4/4. Un cop trobats el ritme i la velocitat adequats, cal decidir el to pel color que suggereix el número.
Decidits amb ritme i tonalitat, n’hi ha prou de començar a comptar els compassos que dura cada acció. El següent pas és trobar una idea musical que duri dos o tres compassos, l’origen del qual pot arribar de mil maneres. Un cop creat aquest nucli musical, es produeix el que ell anomena allau; dos o tres dies en què el cap només pensa en el desenvolupament de la idea. Després queda per fer l’arranjament musical per als instruments que calguin.
L’adaptació de la música al número es basa en la repetició. Si l’artista escolta la música mentre treballa, es produirà un procés natural d’adaptació del seu treball a la música. En cas contrari, són els músics que s’han d’adaptar al que succeeix a la pista.
Al cap d’un temps de treball, sonarà una cosa que tindrà poc a veure amb la idea inicial.
CIRC I CREACIÓ, SEGONS BLAI MATEU
El circ té en compte abans que res la noció de volum i d’espai, aporta l’obstinació física i la presa de risc. És un llenguatge corporal universal que dóna la llibertat de crear la seva pròpia dramatúriga, coreografies, rítmica, escenografia, etc. però al mateix temps aquesta llibertat pot causar crisis existencials. Per això, segons Blai Mateu avui en dia un artista de circ necessita un llarg temps de creació per desenvolupar tots aquests paràmetres i fer evolucionar les seves pròpies tècniques de circ, que exigeixen un entrenament quotidià. La música, la manipulació i el moviment acrobàtic formen part del llenguatge del món del circ.
Per la creació d’un espectacle cal un tema, una idea que dona la manera d’enfocar el treball, la línia de recerca, i per tal que evolucioni, se li ha de donar espai i temps, el qual és fonamental perquè això permet a l’artista un respir de concentració únicament en l’elaboració del seu projecte. Amb aquest temps es reflexiona, es busca, es fa, es desfà, es canvia, es troba, es torna a fer…
I finalment, des del meu punt de vista, hi ha una cosa en comú entre el circ i la música que és la musicalitat. L’artista circense, a l’hora de bellugar-se, ballar, moure’s o fer qualsevol cosa, ha de tenir un ritme a dins, una musicalitat integrada que per poc que ho sembli, farà guanyar ritme, fluïdesa i ajudarà a encaixar millor amb la música.
LA MUSICALITAT I EL TEMPO
Els gestos i el moviment es treballen amb el ritme, el tempo i la musicalitat que li donem al número en el seu moment de creació. El pes, el cos, la suspensió, la gravetat i la verticalitat són, juntament amb la preparació física, les eines essencials que requereix qualsevol de les activitats de dansa aèria per executar el gest adequat.
A partir d’aquí trobem elements que influeixen al moviment i li donen més complexitat. Requereixen més control i consciència, i llavors la idea és crear pauses o silencis al llarg del número, acceleracions, crescendos, etc. els quals després es podran relacionar amb les maneres de plantejar les diferents figures i d’enllaçar-les.
Però més enllà de tots aquests aspectes tècnics també trobem la musicalitat del gest, que per molt subjectiva que sigui, és entesa com una música a l’interior del cos; depèn de la manera en com l’artista col·loca els seus punts de recolzament, de la seva relació amb l’element aeri i amb el seu propi cos, i de la manera en com es mou o de com situa la mirada en l’espai.
Per treballar la musicalitat en el gest de l’art circense s’ha d’integrar com un principi de consciència, atenció, tècnica i pràctica.